Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal -suplement de La Il.lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu.
Va ser impulsora i presidenta tant del  Comitè Femení Pacifista de Catalunya, organització antibel·licista creada el 1915, com d' Acció Femenina (1921), i de la Llar (1913), primera residència per a una ampliació d'estudis de professores i estudiantes i Escola de la Dona. També reclamà el dret de pares i mares de família a intervenir en l'ensenyament a les escoles, i a formar part de juntes d'inspecció.
Tingué una actuació destacada -especialment com a conferenciant (va ser la primera dona a parlar a l'Ateneu Barcelonès) tant en la defensa del millorament (exigint el dret a vot, reivindicació que va fer arribar al president Macià) com de la modernització de l'ensenyament de les dones, que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes i els donés un substrat cultural prou important com en la reivindicació del dret de vot de les dones; a més, reivindicava el dret de les dones soles a ser autònomes, a tenir una funció social i un lloc útil en la societat; per a les dones treballadores, reclama una borsa de treball, escoles de treball realment professionalitzadores i mutualitats per encarar el tracte laboral discriminatori basat en la maternitat. Va dirigir el Pavelló de la Dona a l'Exposició Universal del 1929, on mostrava la feina de dones de tota Espanya i intentava desfer prejudicis de l'època.